Author Archives: lonxedameta

Les llistes de correu dels artistes: indispensables o pur frikisme?

Les mailing lists o llistes de correu són incòmodes, fan mandra i ens lleven les ganes d’obrir el correu. I res pot ser pitjor per als integrants de DdRV que no consultar el seu compte de Gmail o similars…

Ens fan mandra perquè solen enviar informació anodina i insubstancial per a qui ja coneix la majoria de notícies musicals mitjançant altres eines (blocs temàtics, revistes especialitzades). Per a què volem que U2 o Coldplay (per posar dos exemples) ens envien setmanalment un o més correus anunciant noves dates de la seua gira (per a què tenim Last.fm, doncs?) o ens oferisquen participar en el sorteig d’un disc signat per ells entre un milió de persones? Sincerament, per a res.

Especialment dur se’ns fa això de descarregar-nos una cançó gratuïtament des de la web d’un artista a canvi de donar-li la nostra adreça de correu… spam garantit. Ens ha passat això amb els últims singles de Coldplay o de Vampire Weekend. Òbviament, es tracta d’una maniobra de màrketing, probablement ni tan sols consensuada amb els artistes, per intentar ‘vendre’ productes musicals als fans.

Vampire Weekend, un dels últims grups amb qui hem patit la tortura de les 'mailing list'

Tot i això, i malgrat el fet que hem passat de l’era del correu a la de les xarxes socials encara hi ha persones subscrites a llistes de correu oficials dels artistes que els agraden,… però per què triomfen les mailing lists? Per què hi ha gent que no se’n esborra un cop descarregat el tema?

Des de DdRV tenim una teoria. El nombre de talifans ha augmentat de manera insuportable després de l’aparició de fenòmens tan diversos a la par que burlescos com Crepúsculo (no confondre amb el pobre Joe!) o Tokio Hotel. Només podem entendre la lògica de seguir aquestes llistes si n’ets un talifan… o si la llista ofereix informació o regals (en forma de cançons) realment útils.

En qualsevol cas, nosaltres apostem decididament per altre tipus de llistes: les col·laboratives, en què tot el món pot participar i enviar correus a tots els subscrits… comunicació multilateral!!!

12 comentaris

Filed under Xarxa i música

Les netlabel… o la descentralització de la indústria musical

Ja fa anys que parlem de la crisi de la indústria musical en el seu conjunt. No crec que calga recordar les xifres de tancament de tendes de discos, els retalls de personal que han fet nombroses discogràfiques, ni les últimes ocurrències amb que les grans labels han intentat adaptar-se al nou mercat musical.

Front a l’inevitable enfonsament de les discogràfiques tradicionals -la majoria grans màquines de fer diners mitjançant la promoció de discos d’escolta fàcil-, cada volta emergeixen amb més força les anomenades netlabel. Estaríem enganyant de dir que aquestes formes de distribució arriben a un públic majoritari, però la seua expansió qualitativa i quantitativa els darrers anys no ens obliga sinó a pensar que seran un dels referents del futur quant a la publicació de música.

Les netlabel van nàixer fruit de les possibilitats que internet donava els creadors de música electrònica per intercanviar sons i samples amb què dur a terme noves creacions. Els intercanvis mitjançant programes especialitzats van donar pas a les webs dedicades a la publicació d’aquests treballs, i aquestes, a les actuals netlabel.

Habitualment, les pàgines de les netlabel són molt senzilles, mitjançant l’ús de tecnologies wiki o de plantilles de bloc. Normalment, la música s’ofereix en format .rar per a qui vulga descarregar-se un àlbum i em .mp3 o .flac quan es tracta de cançons soltes. Una marca distintiva de les netlabel és el fet de treballar amb llicències copyleft, el que les diferència encara més de les discogràfiques tradicionals i apel·la als orígens de la música electrònica.

Com moltes d’elles declaren als seus sites, l’objectiu principal dels artistes que aposten per penjar les seues cançons a una netlabel és donar-se a conèixer i poder donar més concerts, que és el que realment dóna de menjar els artistes hui en dia. Potser això resulte un poc diferent, degut, precisament, a la dispersió i abundància de les netlabel, fet pel qual es va crear el portal netlabels.org, que ara mateix està en reconstrucció i que en breu tornarà a proporcionar una llista amb detalls de les diferents plataformes que trobem a la xarxa.

Tot i que la majoria de netlabel que podem trobar a la web són de música electrònica, cada volta són més les que es defineixen com a eclèctiques, i publiquen tota mena d’artistes. Una important contribució a aquest canvi ha estat el fet de poder establir estudis casers a les cases de molts músics, gràcies a la baixada del preu del material per a la gravació digital i a la senzillesa del propi procés de gravació per ordinador.

Per evitar la temptació de catalogar aquests projecte d’amateur, cal esmentar que moltes d’aquestes plataformes lliuren també els discos del seu catàleg en format físic, per al públic que desitge recompensar els autors per les seues creacions.

I per finalitzar, vos deixem un recull de netlabel molt recomanables… gaudiu del seu catàleg!

Trastienda

Nascuda a Salamanca l’any 2005, és mantinguda per un equip de sis persones i alberga un catàleg de més de 30 artistes de diferents llocs del món. Des del seu catàleg, centrat en pop, rock i folk, vos presentem el grup 1984:

No news from my past

La netlabel gallega A Regueifa va sorgir l’any 2007 com a iniciativa d’un dels membres del grup de pop electrònic Fanny + Alexander. Des d’aleshores, ha publicat no només àlbums, sinó també llibres, principalment, en gallec i d’estils musicals ben diversos.

Fanny + Alexander – Espida de credo

Tot i no tractar-se d’una netlabel stricto sensu, Producciones Doradas, amb seu a Barcelona, penja tots els seus àlbums a  la seua web, on declara que el seu objectiu és difondre “una cultura crítica i independent”. Al seu catàleg trobem a Joe Crepúsculo, un dels artistes més coneguts de l’escena indie estatal i que també es membre de Tarántula:

Antisistema solar

dpop

Aquest segell, que, com el seu nom indica, se centra en el pop,  ens possibilita l’escolta de programes de ràdio en podcast i la consulta de concerts. Entre altres grups hi trobem els ja separats Grande-Marlaska:

A partir de ahora

3 comentaris

Filed under Xarxa i música

Wilco i l’streaming

Em propose redactar una entrada ràpida, a veure si arribe a temps de compartir una coseta amb vosaltres…

He sabut fa uns minuts gràcies a Alta Fidelidad que Wilco anava a retransmetre en directe el concert de tancament de la seua gira europea a Àmsterdam, a partir de les 21:15 de la nit. Ara mateix estic escoltant-lo i, la veritat, sona molt bé. La banda de Jeff Tweedy és tot un referent del rock nord-americà dels darrers anys, i han signat discos meravellosos, com Yankee Hotel Foxtrot o Summerteeth. Si llegiu aquesta entrada a temps, encara podreu arribar a escoltar alguna cançó ací!

Aquest concert s’uneix a propostes paregudes que s’han llançat els darrers mesos. Els avanços en la velocitat de connexió a la xarxa en part del planeta han permès que grups com U2 o s’hagen animat retransmetre algunes actuacions en directe via YouTube o qualsevol altre tipus de plataforma de vídeo en streaming, com Ustream.

Es tracta d’un pas més en l’apropament dels músics als seus fans, doncs aquestes iniciatives se solen anunciar amb poques hores d’antelació -en part per a que no es col·lapsen els servidors des d’on s’emet- i fidelitzen el públic dels artistes.

Vos deixe amb el concert de Wilco, que encara no ha acabat!

Edite: el concert acaba de finalitzar. Són les 23:25 de la nit… espere que algú haja arribat a veure’l un ratet!

2 comentaris

Filed under Grups, Xarxa i música

Música lliure, treballs fins

Quan un realitzador audiovisual o un aficionat que manté un podcast volen penjar els seus treballs a la xarxa, poden trobar-se en problemes molt fàcilment, doncs quina producció audiovisual pot passar sense música? Excepte alguna pel·li, poques voltes ho hem vist. Donat que els defensors de la propietat intel·lectual han arribat a demanar diners per les cançons que sonen a les bodes, a ningú hauria d’estranyar que, un dia, qualsevol de nosaltres rebera un amable correu exhortant-li a pagar els drets d’autor de la música que posà al reportatge de pràctiques que va fer a primer i que va tindre la genial idea de penjar a YouTube.

Davant d’això, quina és la millor estratègia? Simplement, passar de la música amb copyright quan vulguem publicar alguna cosa, ja siga a l’internet  o en format físic. Hui en dia, existeix una gran quantitat de músics que han decidit publicar les seues composicions sota una llicència Creative Commons -la més coneguda d’entre les llicències lliures-, i la pràctica totalitat ho fa a la xarxa. Queda pendent a aquest bloc un article sobre diversos artistes i projectes que s’han llançat cap a la música lliure, però hui es tracta de fer una cosa un poquet més pràctica: anem a recomanar-vos alguns enllaços on obtenir música lliure per als treballs, les pràctiques i demés material susceptible de ser mostrat fora de classe.

Jamendo: és segurament la web més coneguda de totes les que tenen un catàleg propi, amb més de 26.000 àlbums a disposició dels usuaris. A banda de llistes amb les cançons més escoltades, incorpora la possibilitat d’escriure crítiques de discos i cançons a tots els usuaris que s’hi registren. Les etiquetes, tot i ser millorables (només es pot etiquetar per estils), són prou útils per a triar la música que necessitem.

FMA (Free Music Archive): aquesta base de dades de música lliure és desenvolupada per la ràdio WFMU, una de les més importants ràdios lliures americanes, i ofereix temes i àlbums classificats en 15 gèneres musicals.

Dogmazic: un portal francès molt complet, amb una aparença dinàmica i moderna, però amb una catalogació d’estils molt eficient.

Opsound: és una pàgina molt senzilla, amb un sol menú, a la que pots trobar un elevat nombre d’artistes de música electrònica i experimental, ideal per a podcasts.

Cercador de Creative Commons: permet cercar tot tipus de documents online amb llicència Creative Commons, recopilant informació de webs com Google, Blip.tv o flickr.

L’ús de música copyleft per als periodistes només té dos xicotets inconvenients. El primer, conseqüència dels pocs artistes copyleft que coneixem, és la dificultat de cercar les cançons que s’ajusten exactament al tipus de música que busquem. Els tags són útils a aquestes webs, però encara s’han de desenvolupar més i millor. La segona és la confusió que poden provocar les llicències Creative Commons entre qui les vol utilitzar, doncs n’hi ha sis tipus, amb diversos graus d’alliberament dels drets d’autor, i no totes donen dret als usuaris a la modificació de l’obra original, per exemple.

Això sí, una volta superats els possibles inconvenients… a gaudir creant i compartint!

6 comentaris

Filed under pàgines sobre música, Xarxa i música

El futur de la música a internet?

Tots tres redactors d’aquest bloc ens considerem fans de l’Spotify. Qui no conega aquesta aplicació i escolte habitualment música en l’ordinador, s’està perdent una de les sensacions de software d’enguany.

Spotify és un programeta creat a Suècia per dos joves programadors i llançat el mes d’octubre de 2008, que permet l’escolta online de quasi qualsevol cançó existent en qualsevol moment i en l’ordre que l’usuari vulga. És a dir, és com tindre tota una biblioteca musical al teu abast, sempre i quan estigues connectat a la xarxa.

Spotify té dues versions: la gratuïta i la de pagament. Els seus ingressos provenen dels anuncis (en àudio i mitjançant banners publicitaris al programa) que senteixen els usuaris que opten per la versió gratuïta i de la quota (de 10€ al mes) que paguen els usuaris premium, que també poden gaudir del programa a certs models de telèfon d’última generació.

Després d’anys de ennfrontament de la indústria musical (especialment per part de les quatre grans companyies) amb la xarxa -l’última batalla tingué lloc fa uns mesos, amb el tancament de The Pirate Bay-, sembla que se’n han adonat que l’internet és l’eina de distribució clau per al futur de la música. Així, tant les grans companyies com les independents (i molts grups autoeditats) han cedit els seus catàlegs a Spotify, rebent una compensació econòmica segons les voltes que s’haja reproduït una cançó.

L’ús del programa és molt intuïtiu (amb una aparença molt semblant al popular reproductor iTunes), així que, fins i tot per a usuaris novells, es tracta d’un software molt senzill d’utilitzar. Les cançons s’escolten en streaming, és a dir, no es poden descarregar, però es carreguen molt més ràpidament que a altres serveis similars, com last.fm o goear.com.

Si voleu provar Spotify es necessita una invitació. Nosaltres tenim unes quantes -tot usuari en té, no som privilegiats…-, així que ja sabeu a qui dirigir-vos si en voleu. Si teniu problemes per a utilitzar-les, també vos podem tirar una mà amb la instal·lació del software. Aquest té versions per a Windows i Mac. Mentre es desenvolupa la versió per a linux, els usuaris d’Ubuntu ja poden gaudir del programa mitjançant Wine.

Com que a aquest bloc ens agradaria comptar amb la participació dels lectors, anirem presentant ací llistes de reproducció per a l’Spotify (un altre avantatge d’aquest programa: la possibilitat de compartir playlists entre usuaris), per a que pugueu sentir la música que vos presentem. Vos convidem també a presentar les vostres (llistes) als comentaris, que ens donen peu a noves entrades, i també a fer tot tipus de recomanacions -musicals i estilístiques- a la secció “Quant a”.

Salutacions hertzianes!

18 comentaris

Filed under Spotify, Xarxa i música