Confirmat: hi ha vida més enllà d’Spotify

Hui es produeix un fet històric en la curta vida d’aquest bloc: anem a presentar-vos un servei que ens agrada quasi tant com el nostre ben estimat Spotify. Sí, sí, per una volta, hem de reconèixer que n’hi ha vida més enllà, i que esta aplicació té alguns apartats que no només igualen, sinó que milloren respecte a Spotify. Parlem de Grooveshark.

Aquest és un sistema d’escolta de música en streaming dins del navegador, el mateix sistema -amb els mateixos inconvenients- que empra Yes.fm. Però, Grooveshark té un catàleg que no depèn dels acords de la companyia amb les discogràfiques de torn, sinó que són els usuaris qui hi pugen les seues cançons preferides. Així, el potencial que té aquesta pàgina per convertir-se en una mp3pedia universal és enorme. A aquest servei, al contrari que a Spotify, sí trobem als Beatles, i, que nosaltres sapiguem, Bob Dylan encara no hi ha retirat la seua discografia.

Hi ha un altre punt bàsic a favor de Grooveshark. Qui de vosaltres, els nostres estimats lectors, té pensat fer una estança -tipus Erasmus- a l’estranger al llarg dels propers anys? Segur que més d’una o d’un. Una de les majors preocupacions per als redactors de DdRV de cara a una possible fugida de València és la pèrdua d’Spotify. Com ja sabeu, el programa suec només és gratuït a cinc Estats. Per contra, Grooveshark funciona de bades a nivell mundial, i això ens permetrà viatjar amb un poc més de tranquil·litat en el futur.

Com Spotify, Grooveshark ofereix la possibilitat de convertir-se en usuari premium per evitar els anuncis entre cançó i cançó, però, supose que degut a la manca d’usuaris a l’Estat espanyol, en cinc hores d’escolta encara no m’ha eixit cap tipus de publicitat.

Lògicament, Grooveshark també té alguns inconvenients. El més important és que aquesta web no carrega les cançons d’una manera tan veloç com Spotify, sinó que -sobre tot amb connexions lentes- arriba a quedar-se penjat en algun moment aïllat. D’altra banda, les cançons escoltades mitjançant aquest servei no queden registrades al nostre usuari de Last.fm, un problema important per als que estem enganxats a les seues llistes. Quant a les cerques, ocorre que els identificadors (nom de la cançó, artista…) no estan homologats. Per tant, podem trobar-nos al llistat d’artistes a ‘Antonia Font’, ‘antònia font’ o ‘Antònia Font’. Això sí, el que no ocorre és la duplicació de cançons, com sí ocorre a altres serveis similars.

I deixe per al final el més interessant de tot. Tot i no ser una xarxa social tipus Last.fm, Grooveshark sí que conté un important element d’interacció entre els usuaris, ja no només perquè puguen fer-se amics, compartir llistes, marcar cançons com a favorites, etc., sinó perquè són els usuaris i no les discogràfiques, com ja hem esmentat abans, els que decideixen pujar els arxius d’àudio que tenen al seu ordinador. Això permet que trobem a aquesta web nombroses gravacions inèdites dels nostres artistes preferits, el que resulta una sorpresa i una delícia. Per això, vos hem preparat una llista amb unes quantes rareses interessantísimes que hem trobat només en unes hores de busseig per Grooveshark… imagineu tot el que s’hi pot trobar!

[clearspring_widget title=”Grooveshark Widget: Chameleon” wid=”48f3ef6c29317865″ pid=”4b43d9a2a024a1e8″ width=”400″ height=”300″ domain=”widgets.clearspring.com”]

Nota: sí, la possibilitat de posar un embeded player també és un avantatge respecte a Spotify!

Descàrregues gratuïtes des de Bandcamp

Fa uns dies, va publicar-se a Bandcamp el nou single del grup aragonès Tachenko, un dels més aclamats al panorama del indie pop estatal. L’escolta increïblement fàcil questa nova cançò, Escapatoria, unida a la participació de la banda als darrers concerts de Micah P. Hinson, ha fet que ja siguem dos els groupies de la banda de Saragossa a DdRV. Aquesta perxa ens permet portar-vos una altra pàgina interessant, especialment per a aquells que tingueu un grup i vulgueu que la gent vos escolte a l’mp3.

Els que vos decidiu a accedir al microsite de Tachenko dins de Bandcamp, veureu la senzillesa del seu funcionament. Les cançons que s’hi pengen es poden escoltar mitjançant un reproductor online que consumeix pocs recursos (a diferència d’altres) o bé es poden descarregar directament. Com a contrapartida de la descàrrega, la pàgina ens demana una adreça de correu per fer-nos arribar el newsletter de l’artista en concret, tot un engorro, però que paga la pena per cançons així.

I si estem disposats a ‘vendre’ la nostra adreça de correu per una cançó, encara més ho estarem quan es tracta d’un àlbum sencer. Nombrosos artistes que es mouen fora dels circuits tradicionals dels discos o de les més novedoses netlabel optaven no fa molt per penjar els seus treballs a pàgines com Rapidshare i enllaçar-los des del seu bloc o pàgina oficial, amb la pèrdua de temps que això comporta per a l’insaciable internauta. A Bandcamp, els visitants només veurem alguna informació bàsica sobre el grup, podrem escoltar el disc sencer abans de descarregar-nos-el, i si decidim fer-ho, hi ha la certesa de trobar-nos davant un arxiu lliure de troians i spyware. Tot això, sense que el grup pague un sol euro per l’ús de l’espai web ofert per Bandcamp i sense que l’usuari haja de veure rebaixada la seua paciència i el seu ample de banda a causa dels anuncis en flash tipus El test de la muerte.

Sembla que tots els implicats ixen guanyant, cert? Tot i això, aquest tipus d’espai web encara són molt millorables: els manca una major participació dels ‘receptors’, encara mantenen l’opció de fixar preus per la descàrrega de cançons, i, al cap i a la fi, és mantinguda per una empresa i no per part de la comunitat d’usuaris.

En qualsevol cas, nosaltres ens quedem amb la millor part de Bandcamp i vos posem uns quants deures per a aquestes vacances d’hivern: conèixer alguns grups. Les recomanacions de hui són Hugo Mas, Cohete, Arthur Caravan i Noise Addict, tots ells amb àlbums descarregables des d’aquesta web.

Hui recomanem… Mi sostingut

Ja fa algun temps que circula per internet el nom d’un interessant projecte musical valencià, Mi# (o Mi Sostingut). Darrere aquest nom es troba el cantautor de La Pobla Llarga Josep Artés, que publica les seues maquetes (quatre, fins ara), al seu bloc personal, A ta mare va que fumes.

A les seues lletres trobem referències moltes voltes enfrontades: literàries i adoptades de la televisió, poètiques i explícites, mentre que a la part musical n’hi ha aires de pop, ritmes de cançó tradicional i actitud rock dalt de l’escenari.

Papallones albines:

Aquest estiu, Mi Sostingut va participar en el concurs Sona 9, organitzat per TV3 per a premiar els millors grups emergents en català i, tot i la complicació que suposa per a molts grups valencians arribar al públic del Principat, va quedar entre els 18 finalistes.

Últimament, Artés actua en companyia del baixista Fa bemoll, Martin Martorell. A València, se’ls ha pogut veure en directe últimament a Ca Revolta i a la Facultat de Dret de la UV. S’està fent ja habitual que acompanyen als seus concerts un altre riberenc il·lustre del món de la música, el divertidíssim i multidisciplinar Toni de l’Hostal. Tots tres junts, van visitar fa poc de temps el programa Noctilien de la ràdio de la universitat, on van interpretar una versió de Senior i el cor brutal, València, eres una puta:

Mi Sostingut penja cançons noves pràcticament cada setmana al seu bloc. Aquesta setmana, ha estat el torn d’una versió dels mítics Surfin’ Bichos, a mode de nadala o un homenatge al novel·lista William S. Burroughs, encara que, personalment, cap d’elles arriba al nivell de l’homenatge (per partida doble!) a Ramon Llull i a… Kurt Cobain!

Aquesta incessant activitat ens recorda, una volta més, la cabdal importància de la xarxa a l’hora de construir un nou espai musical valencià, cada volta més divers en quantitat i qualitat, amb un públic que s’ha elaborat a través de Myspace, els blocs o Last.fm el seu propi menú d’informació musical.

El podcast… o la ràdio com i quan vulgues

Tot i que estem segurs que tots haureu escoltat alguna volta la paraula ‘podcast’, potser alguns de vosaltres encara no teniu molt clar què és el que vol dir. Un podcast és una emissió de vídeo o -normalment- d’àudio que es fa mitjançant la descàrrega d’arxius des de la xarxa, en lloc de l’emissió via ones hertzianes o via streaming.

Com funciona el podcast? Cada podcast sol tindre associada un sistema de sindicació (o feed, com ocorre amb els blogs i el sistema RSS), al que l’usuari es pot subscriure. A través d’aquesta subscripció (o a través de l’accès directe a la web on estan allotjats els continguts), els internautes ens descarreguem el programa o programes en format .mp3, per a poder escoltar-los a l’ordinador o passar-los al nostre reproductor mp3.

Alguns dels programes que serveixen per a escoltar podcasts són iTunes, VLC, WinAmp… Per als usuaris d’iPod, la subscripció es pot fer mitjançant iTunes, de tal manera que, cada cop que apareix una nova emissió del programa, se sincronitza automàticament amb l’iPod. També existeix un tipus de software desenvolupat especialment per l’escolta de podcast, com és el cas de Juice o Doppler.

Podcast prové de les paraules iPod i broadcast (emissió), el que sintetitza la filosofia dels programes elaborats exclusivament en aquest format: que es puguen escoltar com i quan vulguem.

En un principi, els programes emessos via podcast van ser aquelles emissions alternatives que no cabien en les ràdios comercials, tant pels continguts com per al manca d’una freqüència contant de producció del programa. En altres paraules, el sistema d’emissió podcast permetia una emissió anàrquica, segons les necessitats de l’emissor. A aquesta pàgina podeu trobar gran quantitat de podcast en català.

Tot i això, els darrers anys, les emissores convencionals han vist el potencial dels podcasts, i han començat a emetre molts dels seus programes -fins i tot, contingut exclusiu- via podcast. Una d’elles ha estat l’emissora pública estatal, rne, que té un ample directori de programes en podcast.

Vos deixem amb un exemple de podcast des de la pàgina del programa de rne La transversal -per a molts una mena de Muchachada Nui radiofònic-:

Vevo: un fracàs per anticipat?

Ahir s’encetà el projecte Vevo, el nou portal de vídeos musicals creat conjuntament per YouTube (propietat de Google) i tres de les quatre ‘grans discogràfiques’, Universal (a qui se li ocorregué la seua creació), EMI i Sony. S’especula també amb un futur acord amb la companyia Warner.

Pel moment, com que sols s’hi pot accedir des dels Estats Units, només podem apropar-vos les característiques comentades pels seus creadors (i per Bonoooorl) durant la presentació, de les quals tenim alguna cosa a dir:

El més positiu…

– Serà gratuït i la publicitat, la seua principal font d’ingresos, no anirà incrustada abans del vídeo (que en prenguen nota els diaris, per favor).

– Segons s’ha pogut saber a la presentació, Vevo s’integrarà amb el nostre adorat Last.fm. Encara no s’ha comentat de quina manera, fer scrobblings cada volta que es veja un vídeo ens semblaria prou bona idea, a més de les possibilitats quant a l’agenda de concerts i demés.

– Una altra característica positiva serà que Vevo s’adaptarà a l’ample de banda de l’usuari, que podrà triar entre els vídeos amb qualitat estàndard i els d’alta qualitat (HD), com ja fa YouTube actualment.

I les bufetades…

– En principi, Vevo té pinta de ser poc interactiu i de fomentar una comunicació unidireccional. Tot i els comentaris, desapareixen altres funcions respecte a YouTube, com la possibilitat de respondre a un vídeo amb un altre. Sembla mentida que hi ocòrrega un retrocès així en plena època post-2.0.

– ‘Només’ hi trobarem el 85% dels vídeoclips llançats, doncs encara no hi ha acords amb discogràfiques més menudes, amb netlabels  ni amb grups autogestionats, una part molt important de la indústria musical actual. No és creïble llançar un portal per a acabar amb el duplicat de vídeos si realment no s’hi troben tots els vídeos.

– La menció per part dels promotors del projecte de la paraula premium fa prou de cosica als membres d’aquest bloc. Podria servir per a fer de pagament tots o part dels serveis de Vevo en un futur, com ja ha fet Last.fm.

En definitiva, tot i que ens estranya que Google -una empresa altament eficient a les seues àrees d’acció-  recolze el llançament d’una pàgina que podria semblar un intent poc rentable i a la desesperada de les grans discogràfiques per sobreviure, hem de dir que no tenim gens clar que Vevo vaja a convertir-se en la solució definitiva per poder gaudir dels vídeos musicals a la xarxa de la manera més eficient possible.

En qualsevol cas, i a l’aguait de novetats, als EUA tindran Vevo, però no tenen… Spotify!!!